diumenge, 19 de desembre del 2010

Teresina amb plumón

Malgrat les baixes temperatures no renunciem a tocar la roca. I preservant la integritat dels nostres dits optem per la versió ferrada de Montserrat. Arribem al punt més alt amb la ferrada Teresina que ens puja a Sant Jeroni. Un dia molt xulo, visibilitat extrema i molt poca gent. La diversió no va faltar.

A meitat de ferrada hi ha un molt bon mirador de la cara nord de Montserrat.

Ara el ràpel pot fer-se baixant per uns petits ganxos que han instal·lat.

I la rampa final fins al mirador de Sant Jeroni l'han facilitat una mica amb alguns ganxos a la paret.

I la foto de cim buscant de fer-la el més divertida possible.

dijous, 9 de desembre del 2010

La bicicleta

Podríem dir que tots els talladits sense excepció som amants de la ciència i la tècnica i que tots tenim més d'una bici: la que ens poden robar i les que no. En el "què qui com" de TV3 van dedicar tot un programa a la bicicleta. És altament recomanable veure'l, està molt ben fet i han trobat maneres molt interessants d'explicar el intríngulis de la bici d'una forma molt lúdica.


dilluns, 15 de novembre del 2010

Close 2 Araceli

Òbviament quan un talladit es troba proper a un gran alpinista, sent un esclat de sensacions dintre seu, doncs sabem del cert el mèrit d'aquella persona al ser on és, amb el currículum que arrossega. Si a més, es tracta d'una alpinista, sabem que ha hagut de donar un "plus" perquè com hem vist moltes vegades, el món de l'alpinisme es troba una mica masculinitzat. Però tranquils les coses estan canviant...

Si a més aquesta alpinista està de bon veure, és clar, que com a mínim un bon talladit ha d'aproximar-se fins a una distància propera per tal de verificar que les suposicions siguin certes. Però clar... si resulta que aquesta alpinista que està de bon veure és l'ARACELI SEGARRA, alguna cosa més s'ha de fer.


Després de la xerrada, l'Araceli va regalar unes postals als oients, i després pacientment va està firmant-les a tota una corrua de gent que volien endur-se un escrit personalitzat. No cal que us digui que la gent va saltar sobre les postals com si fos la fira de material de muntanya de segona mà de Sants. En fi, el talladit en qüestió es va quedar sense postal, però vam esperar pacientment al final de la fila pensant i buscant què ens podria firmar l'Araceli. I quan es va acabar la fila, l'alpinista va respirar tranquila dient "ja s'han acabat les postals, ja no cal que firmi res més, oi?"

Aquest és el diàleg entre l'Araceli (A) i el talladit (T):
T - Home, a mi m'agradaria que em poguessis signar alguna cosa, però jo m'he quedat sense postal...
(L'Araceli fa una cara de compassió tot expressant "i jo què vols que hi faci noi")
T - Mira tu tries, o em firmes el calçotets o la samarreta.
A - Jo prefereixo els calçotets.
(El talladit riu pensant...)
A - Saps què? Estira't a qui sobre la taula i jo et firmo els calçotets. (segons de silenci) Va, vinga et firmo la samarreta.
(El Talladit s'acosta i comença a estirar la samarreta per tal que la firma pugui quedar perfecte)
A - Ui, no, no. Treu-te la samarreta.
(L'Araceli riu amb els pocs presents que hi ha allà, i el talladit ja té la samarreta fora.)
A - La planxarem una miqueta.
T - Jeje, ben fet.


Aleshores durant la creació artística de l'obra la gent va estar atenta apreciant el traç i el braç de l'artista. I el silenci només va ser trencat quan l'Araceli va girar el cap per mirar el talladit, i va dir:
A - Caram, quin pitram!
T - Home, no gaire.
A - Tranquil era broma.



Després d'això i alguna que altra correcció ortogràfica, el talladit ja lluia la samarreta per Vic, tot orgullós. I ja podem dir que un talladit s'ha quedat sense samarreta amb l'Araceli Segarra!!
El fotògraf va aprofitar per donar-se a conèixer, com sempre fa allà on va. És bo o dolent que et relacionin amb els talladits, jeje.



dimarts, 9 de novembre del 2010

Marxa del Garraf 2010

Aquest diumenge un parell de talladits vam participar a la Marxa del Garraf que organitza la UME. Van haver-hi moments de tot... amb 45 km ja dóna temps de tenir alguna baixada física i mental, però res greu, jeje. Potser el millor va ser el "voltarén" que ens vam prendre a mitja cursa, sobretot per l'Albert que tenia el tibial anterior demanant-lo a crits. Al final, una marca de 7:23, i la frikada d'entrar a meta en un sprint de photo finish genial. Aquí teniu un parell de fotos de l'arribada, més pròpia dels 100m llisos que d'una marató.

fotos: Xavier Saragossa

I no podem tancar aquesta entrada sense fer un parell d'agraïments. Primer al Bosco que va deixar bona part del seu equipament de runner, de manera que vam poder minimitzar el pes i augmentar el confort! I l'altre agraïment és pel Jordi i l'Oriol que van fer la cursa de 21km i els pares Saragossa i la Mireia que van fer de supporters fins al final.