dijous, 22 d’octubre del 2009

cosetes post-Cavalls

(a nivell personal... com que sóc jo el que escriu.... si voleu, editeu i expliqueu la vostra part ;))

després del Gran Èxit, servidor ha mantingut un ritme tranquil de vida... zero entrenaments, presa de consciència de la feina a fer al College, engreix (com els porcs)...

enmig, vaig deixar-me convèncer pel Did per a una altra de les seves fantàstiques voltes per Collserola.
Una bona volta, que va servir per a tots dos per anar millorant la nostra forma i tècnica ciclista (cadascú al seu ritme, n'hi ha que som de lent aprenentatge), que després de començar improvisada (perdent-nos per alguns corriols i fent marxa enrera, com sempre), vem enllaçar amb el recorregut de la Marató de Collserola. Molt bonic, però a vegades in-ciclable :)

Al cap d'una estona, la meva bici va tenir un petit contratemps amb forma de cadena explotada... i després d'una fallida reparació amb dues pedres, va aparèixer un ciclista de l'espai amb una bici increïble amb rodes encara més increïbles.
diferent color, però més o menys així


sisi, impressionants

El mega-crack es va aturar i ens va deixar el seu "tronchacadenes", i després de veure'l enlairar-se, vem continuar tranquilament des de La Floresta direcció a casa.



I pensant en aprofitar aquest entrenament, la setmana següent (o sigui, aquest passat dissabte, si no em comfonc amb les dates) vaig anar a córrer la Marxassa de Mataró.
Des del Montseny fins a Mataró en un recorregut força "corrible"


Fa 3 anys la vaig fer en 11h 5', però no recordava en quin estat em trobava aquell dia, o sigui que el plan era rebaixar el temps anterior.

A la sortida faig grup amb l'Oscar "Sioux" Martí, amb qui vaig fer bona part de l'UTMB d'enguany, i un conegut seu, de nom en clau "Clave".

l'Oscar i jo a la sortida (foto de Ramon Vila)

El que havia de ser una marxa tranquila amb un objectiu assequible, es va convertir en una cursa "a cara de perro" com diuen els castellans. Tots tres vem sortir disparats (quan vem poder sortir, perque hi havia un embut a l'inici, i vem sortir dels 15 últims..), i a un molt bon ritme ens vem dedicar a avançar a tothom, excepte els 14 tios que van arribar abans nostre.... sisi... una senyora remuntada!

Total, 8h 35'... gens malament... i encara hauria estat millor si no haguéssim perdut una bona pila de temps a l'embús de la sortida (20-30 minuts potser).

Va ser una sensació divertida córrer tanta estona i a un ritme tan elevat... pensava que explotaria en algún moment, i hauria d'acabar arrossegant-me, però no, vaig resistir, i sense grans problemes... ves a saber, si ara em posaré a rebaixar els temps de totes les meves curses :)

una abraçada, i salut!!

Lins



dimarts, 6 d’octubre del 2009

Cavalls de vent...

Doncs si comencem per la conclusió més innocent, podem dir que les samarretes van anar prou bé i que van deixar constància de la presència dels talladits als Cavalls. Sobretot en van ser conscients aquells que van passar alguna estona darrera d'un de nosaltres, a part de l'estampació de l'esquena hi va contribuir algun que altre "attention" entre d'altres outputs corporals.

La sortida va ser dissabte a les 11h del matí, tot i que vam pujar a buscar els dorsals el divendres i vem fer nit a Puigcerdà. La jornada va començar amb una correguda d'escalfament involuntari quan algú ens va dir que ens tancaven el control de dorsals de la sortida. Poc després la típica (suposo) sortida en curses d'aquest tipus en que tot Déu es posa a correr encara que tinguis per davent 80 km i 5800 m de desnivell. A partir d'aquí a pujar, pujar i pujar fins la Tosa, zampant-nos en tres hores quasi una tercera part del desnivell.

Fins la meitat (control nº5 - Prats d'Aguiló) vem establir un suposat ritme coservador, que ens va portar per diversos paisatges realment macos però que no es van gaudir tot el que un voldria. Allà un pseudo-sopar, alguns tràmits logístics, i cap amunt altre cop. Ja era de nit i el fred començava a apretar. La barrera psicològica de la meitat debia fer efecte pq un servidor va petar bastant i va acabar intentant buidar el sistema digestiu en diverses ocasions. D'aquí cap a l'Estasen generalment en baixada on ens vem tornar a reunir i drsprés al Gresolet des d'on vem inicair penúltima pujadeta destacada amb un ritme interessant.

Amb els Empedrats van començar els últims 15 km, realment agònics, on el Lins es va destacar amb un traca final amb la qual ens va treure un "ratillo". 4 km de pujada matadora i 11 més de baixada que ens van portar a Bagà a primera hora del matí.

l'equip al refugi de Cortals. (foto de Josep Massaguer)

En general una experiència enriquidora si més no, que personalment vaig gaudir força en diversos moments tan per la situació, com per la companyia, com pel paisatge, per l'ambient, pel repte en sí mateix...I que sobretot, a partir de la segona meitat, va ser força-molt dur, sobretot pel que fa al dolor a tot el tren inferior i al malestar general.

A destacar també els ànims i l'ajuda de les "supporters" (Elena, Núria i Mireia), que van ser a la sortida, al Niu de l'Àguila, a Prts d'Aguiló, a l'Estase i a l'arribada (vaya tute tb). També van anar molt bé els préstecs de material, ànims i consells que ens va donar el Lins. A destacar el que ens va dir segons abans de començar: "Encara que et sembli que no, sempre es pot una mica més".

PD: Si voleu podeu afegir detalls o no detalls. A veure si aconsguim fotos que alguna maca deu haver-hi. --> Edito (Lins): foto