dilluns, 21 de setembre del 2009

ruta "quasi-ultra" per Montserrat

Reunió ultrafondista talladística a Montserrat per completar un exigent recorregut dissenyat pel dissenyador Did, gairebé al voltant del massís, amb sortida alegre a Can Massana i arribada semi-penosa al mateix lloc.

Congregats allà el Did i el Bosco com a prova prèvia als Cavalls del Vent, l'Alfred arrossegat una mica a contra cor i servidor (Lins) perquè sóc un adicte.


La ruta consta d'un numero de quilòmetres indefinit entre vint i pico i trenta pocs, però això si, amb precisió, de 1640 m de desnivell positiu.
Total plegat, més de 6 hores de patiment... excessiu per ser un diumenge tarda, on tots hauriem d'estar fent yoga per encarar bé la setmana... peeero... ja sabem que els convencionalismes no entren en aquest blog (almenys no els fem públics :)).

coronant el Montgròs




està clar qui va patir més per arribar al St Jeroni (jo)




just abans que ens enganxi la nit


Algú podria tenir la sensació de pensar: "oh, quins nois tan formosos i sans.. dediquen el que queda de cap de setmana a fer exercici en comunió amb la natura!"... Doncs bé... per celebrar el success, peregrinatge a un McDonalds a reequilibrar el % de TransFat del nostre cos... (si vostè és la mare de certa persona involucrada en aquesta història, no en faci cas, és gairebé tot mentida)


Salut!! ;)

Lins

ps: si algú vol, podeu editar l'entrada per afegir/rectificar el que calgui

divendres, 11 de setembre del 2009

Mini resum UTMB 09

Després d'un intent fallit el 2008 vaig decidir (Lins, per servir-vos) que em pendria uns any sabàtics d'UTMB, per recuperar-ne les ganes...

Tot i això, poc abans que tanquéssin les inscripcions vaig decidir que no suportaria un final d'agost a barcelona veient com sóc l'únic ultra-runner que s'ha quedat sense córrer per Cham i voltants...

l'Oscar Martí i servidora

Dijo
us tarda, recollida de dorsals, visita de la fira del corredor, passeig per saludar alguns catalans coneguts... sobretot l'Oscar, amb qui hem compartit moolts km's en les marxes de la copa catalana, i amb qui coincidim força en el ritme.

Ah, que no me n'oblidi, tot plegat regat amb la fantàstica companyia de l'Elena, que va aprofitar l'ocasió per fer un combo: veure'm patir en aquest món que li és estrany i visitar una mica Chamonix i voltants (la seva primera però no última vegada als alps :)).

Divendres tarda sortida... pensava que ja no m'emocionaria, però vaig tornar a tenir gallina de piel :)



A partir d'aquí ja tot va ser més dur. La llarga temporada que arrossegava es va deixar notar i em notava molt més cansat del normal en cada punt. Recordo aturar-me a cada punt conegut del recorregut i pensar: "mm, per aquí recordo anar més fresc que això".

foto de l'Oscar


a Courmayeur... només feia veure que dormia

A partir de la parada de Courmayeur el cansament es va fer molt més evident. Em va deixar ko, a punt de desmaiar-me al refugi Bertone, on vaig deixar anar a l'Oscar perque no hagués de carregar amb el meu cadàver.

Després de rumiar la meva retirada una bona estona (enmig ma mare em va dir per telèfon que no m'amoinés, que sempre milloro cap al final... no li vaig comentar que estava a punt de trucar a l'helicòpter de rescat...), vaig decidir morir amb les botes posades... que seguiria avançant fins que em quedés desmaiat per alguun racó o fins que em treguéssin per fora de control.

No va ser tan mala idea, perque vaig anar millorant el meu estat poc a poc (seempre a punt de defallir per desnutrició, com que no puc menjar normal... però això ja és habitual..).

Tanta va ser la millora, que vaig fer la pujada a la Tete auxs Vents, i el descens final a Cham corrent com un campió.

gairebé la recta final


En definitiva, finisher altra vegada... però aquest cop se m'ha fet més dur que la resta (que tampoc van ser cap passeig a colli flors...)... cosa que m'ha reafirmat en la meva idea de deixar passar un temps sense córrer aquí per tornar-hi amb uns ànims ben renovats.... però la recent introducció d'algun talladit en món de l'ultrarunning vol distorsionar els meus plans.... no se, ja ho veurem... sempre queda la opcio de fer d'utillero (he tingut la sort de rebre l'ajuda, en menor o major mesura segons la situació del Bosco, la família Saragossa, la meva família i de l'Elena, cosa que agraeixo eternament), i així almenys fer algo útil.

amb l'armilla de finisher (que no es veu gaire)

una abraçada nois!!

Lins

ps: si no diu el contrari, les fotos són de l'Elena



dilluns, 17 d’agost del 2009

Segona entrega d'imatges

El dia 4 vam fer l'aproximació fins al refugi Carrel, sortint des de Cervínia. Al final del trajecte, passat el coll del Lleó apareixen les primeres cordes fixes que ajuden a superar algunes plaques i grimpades bastant verticals.


Sobretot la gran corda del dia és la que es troba just sota el refugi que remonta l'antiga xemeneia que es va esfondrar fa uns anys. A més aquí vam veure com un senyor queia avall quan es trobava uns tres o quatre metres amunt. I és que allà dalt els braços s'inflen que dóna gust. I si no mireu els del Bosco, amb tota la neu i aigua que regalimava per la corda i la paret, jeje.


El dia 5, dia de cim, evidentment és molt llarg i aquí podeu veure un parell de fotos dels trams finals abans de fer cim. La primera és abans d'arribar a l'enjambée, i la segona és una foto de les perfectes maniobres del Lins sobre l'escala Giordani, intentant no malmetre gaire els esglaons.



Finalment com ens ensenya el Bosco tampoc era tant alt com semblava, jeje.

dimecres, 12 d’agost del 2009

Primeres imatges Cervino 2009

Després de moltes hores de grimpar, rapelar, escalar les cordes i cadenes i dormir a les parets del Cervino, vam poder celebrar la victòria.





Aquí podeu veure una foto de l'estat demacrat en el qual vam acabar resultat de la mescla explosiva de Sol i neu: