Tot i això, poc abans que tanquéssin les inscripcions vaig decidir que no suportaria un final d'agost a barcelona veient com sóc l'únic ultra-runner que s'ha quedat sense córrer per Cham i voltants...
l'Oscar Martí i servidoraDijous tarda, recollida de dorsals, visita de la fira del corredor, passeig per saludar alguns catalans coneguts... sobretot l'Oscar, amb qui hem compartit moolts km's en les marxes de la copa catalana, i amb qui coincidim força en el ritme.
Ah, que no me n'oblidi, tot plegat regat amb la fantàstica companyia de l'Elena, que va aprofitar l'ocasió per fer un combo: veure'm patir en aquest món que li és estrany i visitar una mica Chamonix i voltants (la seva primera però no última vegada als alps :)).
Divendres tarda sortida... pensava que ja no m'emocionaria, però vaig tornar a tenir gallina de piel :)
A partir d'aquí ja tot va ser més dur. La llarga temporada que arrossegava es va deixar notar i em notava molt més cansat del normal en cada punt. Recordo aturar-me a cada punt conegut del recorregut i pensar: "mm, per aquí recordo anar més fresc que això".
foto de l'Oscar
a Courmayeur... només feia veure que dormiaA partir de la parada de Courmayeur el cansament es va fer molt més evident. Em va deixar ko, a punt de desmaiar-me al refugi Bertone, on vaig deixar anar a l'Oscar perque no hagués de carregar amb el meu cadàver.
Després de rumiar la meva retirada una bona estona (enmig ma mare em va dir per telèfon que no m'amoinés, que sempre milloro cap al final... no li vaig comentar que estava a punt de trucar a l'helicòpter de rescat...), vaig decidir morir amb les botes posades... que seguiria avançant fins que em quedés desmaiat per alguun racó o fins que em treguéssin per fora de control.
No va ser tan mala idea, perque vaig anar millorant el meu estat poc a poc (seempre a punt de defallir per desnutrició, com que no puc menjar normal... però això ja és habitual..).
Tanta va ser la millora, que vaig fer la pujada a la Tete auxs Vents, i el descens final a Cham corrent com un campió.
Després de rumiar la meva retirada una bona estona (enmig ma mare em va dir per telèfon que no m'amoinés, que sempre milloro cap al final... no li vaig comentar que estava a punt de trucar a l'helicòpter de rescat...), vaig decidir morir amb les botes posades... que seguiria avançant fins que em quedés desmaiat per alguun racó o fins que em treguéssin per fora de control.
No va ser tan mala idea, perque vaig anar millorant el meu estat poc a poc (seempre a punt de defallir per desnutrició, com que no puc menjar normal... però això ja és habitual..).
Tanta va ser la millora, que vaig fer la pujada a la Tete auxs Vents, i el descens final a Cham corrent com un campió.
gairebé la recta final
En definitiva, finisher altra vegada... però aquest cop se m'ha fet més dur que la resta (que tampoc van ser cap passeig a colli flors...)... cosa que m'ha reafirmat en la meva idea de deixar passar un temps sense córrer aquí per tornar-hi amb uns ànims ben renovats.... però la recent introducció d'algun talladit en món de l'ultrarunning vol distorsionar els meus plans.... no se, ja ho veurem... sempre queda la opcio de fer d'utillero (he tingut la sort de rebre l'ajuda, en menor o major mesura segons la situació del Bosco, la família Saragossa, la meva família i de l'Elena, cosa que agraeixo eternament), i així almenys fer algo útil.
amb l'armilla de finisher (que no es veu gaire)
una abraçada nois!!
Lins
ps: si no diu el contrari, les fotos són de l'Elena
amb l'armilla de finisher (que no es veu gaire)una abraçada nois!!
Lins
ps: si no diu el contrari, les fotos són de l'Elena
1 comentari:
Encara vec un bri d'esperança, l'any que ve corres amb mi...
Així t'ho podràs pendre com si fos un any sabàtic, total, al ritme que anirè.
Salut i FELICITATS com sempre.. :)
Publica un comentari a l'entrada