Època de poca activitat?

Alerta!! Els talladits generem espectativa. I quan se'ns acaben els recursos, les idees, les sortides, les escalades... potser podem caure en la temptació com aquesta vinyeta. Al loro!



Ja ho tenen això les xarxes socials...

Proposta d'idea per futur videoclip de KIBO

no la copieu, que es notaria el plagi... però feu-nos el favor, i feu algo així de divertit xD





Salut! ;)

PS: el Bosco és el de la copa, l'Alfred és que dirigeix, que per algo en sap de música... jo si voleu, m'encarrego del violí :)

Pic de Costa Cabirolera

Suposo que el nom de Costa Cabirolera, deu ser perquè està ple de cabirols. I nosaltres ho podem corroborar perquè en vam veure bastants. Havent deixat per una altra ocasió el single-push a la Pica, vam voler fer una travessa pel Cadí. El cas és que vam acabar fent el Costa Cabirolera des del Collell. El fred ens va fer repensar la nostra opció de travessa, i vam preferir tornar al cotxe i anar a comprar-nos uns gofres a Berga. Pel camí vam poder optar per grimpar i crestejar pel dret i posar-li una mica d'emoció al tema. El millor de tot va ser el vent que feia, tot i que va ser el culpable del mal a les mans i la cara, jeje. I per què dic el millor? Doncs perquè va permetre augmentar el nostre llistat de frikades.

Vam fer volar un estel que hi havia en l'immens maleter de l'ibiza friend vintage, i després de comprovar-ne la bona sustentació, vam gravar unes imatges aèries. Amenitzat amb la música del musculman, entre d'altres, vam fer un estàtic a mitja corda de l'estel i vam penjar-hi la càmera digital en mode vídeo. Resultat: un vídeo bastant mogut, en mode Bosco (és a dir, vertical) on se'ns veu a l'Alfred i a mi uns metres per sota al costat del cotxe fent l'animal.

Ah, i el més interessant és que van sortir bones propostes de properes frikades... Després de reis, clar!

Coming soon...

http://www.arrowheadultra.com/



to be continued...

UBUNTU 9.10 Ja es entre nosaltres.

Si nois, desprès de tans dies d'espera, ha valgut la pena, el nou Ubuntu no decepciona a ningú, tot i que alguns són reticents a instalar-lo inmediatament desprès de lliberar-se la versió final (això va pel poruc del Tzaragotza), us puc dir que està molt millorat. Pels que veniu de Windows, el traspas serà un passeig, pels que ja ens hem mudat fa temps, us puc dir que han solucionat un munt de bugs importants, i d'incompatibilitats amb pluguins "de pago", tan imprescindibles com Flash...

Us deixo un video de comparativa entre Windows 7, Vista, ubuntu 9.04 i el 9.10 sobre lo que tarden en carregar-se i obrir una pàgina d'internet. Només perquè aneu fent boca, i us puc dir que la comparativa no es amb un pepino. Per cert, la grandesa de linux, és que amb 4 linies de còdic de programa pots fer grans virgueries, (jo he conseguit carregar-lo en menys temps).



Us animo a tots a participar d'aquest magnífic món del programari lliure, quants més siguem més riurem, i més cas ens faran. Pels més esceptics, dir-vos que jo fa més d'un any ja que estic afincat en el sistema Linux, i es pot fer tot des d'aquest sistema operatiu, que no hi ha incompatibilitats de res, que si seguiu pagant llicencies de windows és perque voleu, i si no les pagueu perque sou uns pirates. Si compreu un portatil amb win instalat, segur que en el preu pagueu la llicencia, mireu un portatil amb linux, és 100€ més barat.

Res, només era per omplir una mica el blog, ja se que no és un tema de muntanya, però és igualment interessant.

No us hi canseu.

PD: Estic al curru i m'avorreixo molt. :P

cosetes post-Cavalls

(a nivell personal... com que sóc jo el que escriu.... si voleu, editeu i expliqueu la vostra part ;))

després del Gran Èxit, servidor ha mantingut un ritme tranquil de vida... zero entrenaments, presa de consciència de la feina a fer al College, engreix (com els porcs)...

enmig, vaig deixar-me convèncer pel Did per a una altra de les seves fantàstiques voltes per Collserola.
Una bona volta, que va servir per a tots dos per anar millorant la nostra forma i tècnica ciclista (cadascú al seu ritme, n'hi ha que som de lent aprenentatge), que després de començar improvisada (perdent-nos per alguns corriols i fent marxa enrera, com sempre), vem enllaçar amb el recorregut de la Marató de Collserola. Molt bonic, però a vegades in-ciclable :)

Al cap d'una estona, la meva bici va tenir un petit contratemps amb forma de cadena explotada... i després d'una fallida reparació amb dues pedres, va aparèixer un ciclista de l'espai amb una bici increïble amb rodes encara més increïbles.

diferent color, però més o menys així

sisi, impressionants

El mega-crack es va aturar i ens va deixar el seu "tronchacadenes", i després de veure'l enlairar-se, vem continuar tranquilament des de La Floresta direcció a casa.



I pensant en aprofitar aquest entrenament, la setmana següent (o sigui, aquest passat dissabte, si no em comfonc amb les dates) vaig anar a córrer la Marxassa de Mataró.
Des del Montseny fins a Mataró en un recorregut força "corrible"


Fa 3 anys la vaig fer en 11h 5', però no recordava en quin estat em trobava aquell dia, o sigui que el plan era rebaixar el temps anterior.

A la sortida faig grup amb l'Oscar "Sioux" Martí, amb qui vaig fer bona part de l'UTMB d'enguany, i un conegut seu, de nom en clau "Clave".

l'Oscar i jo a la sortida (foto de Ramon Vila)

El que havia de ser una marxa tranquila amb un objectiu assequible, es va convertir en una cursa "a cara de perro" com diuen els castellans. Tots tres vem sortir disparats (quan vem poder sortir, perque hi havia un embut a l'inici, i vem sortir dels 15 últims..), i a un molt bon ritme ens vem dedicar a avançar a tothom, excepte els 14 tios que van arribar abans nostre.... sisi... una senyora remuntada!

Total, 8h 35'... gens malament... i encara hauria estat millor si no haguéssim perdut una bona pila de temps a l'embús de la sortida (20-30 minuts potser).

Va ser una sensació divertida córrer tanta estona i a un ritme tan elevat... pensava que explotaria en algún moment, i hauria d'acabar arrossegant-me, però no, vaig resistir, i sense grans problemes... ves a saber, si ara em posaré a rebaixar els temps de totes les meves curses :)

una abraçada, i salut!!

Lins

Cavalls de vent...

Doncs si comencem per la conclusió més innocent, podem dir que les samarretes van anar prou bé i que van deixar constància de la presència dels talladits als Cavalls. Sobretot en van ser conscients aquells que van passar alguna estona darrera d'un de nosaltres, a part de l'estampació de l'esquena hi va contribuir algun que altre "attention" entre d'altres outputs corporals.

La sortida va ser dissabte a les 11h del matí, tot i que vam pujar a buscar els dorsals el divendres i vem fer nit a Puigcerdà. La jornada va començar amb una correguda d'escalfament involuntari quan algú ens va dir que ens tancaven el control de dorsals de la sortida. Poc després la típica (suposo) sortida en curses d'aquest tipus en que tot Déu es posa a correr encara que tinguis per davent 80 km i 5800 m de desnivell. A partir d'aquí a pujar, pujar i pujar fins la Tosa, zampant-nos en tres hores quasi una tercera part del desnivell.

Fins la meitat (control nº5 - Prats d'Aguiló) vem establir un suposat ritme coservador, que ens va portar per diversos paisatges realment macos però que no es van gaudir tot el que un voldria. Allà un pseudo-sopar, alguns tràmits logístics, i cap amunt altre cop. Ja era de nit i el fred començava a apretar. La barrera psicològica de la meitat debia fer efecte pq un servidor va petar bastant i va acabar intentant buidar el sistema digestiu en diverses ocasions. D'aquí cap a l'Estasen generalment en baixada on ens vem tornar a reunir i drsprés al Gresolet des d'on vem inicair penúltima pujadeta destacada amb un ritme interessant.

Amb els Empedrats van començar els últims 15 km, realment agònics, on el Lins es va destacar amb un traca final amb la qual ens va treure un "ratillo". 4 km de pujada matadora i 11 més de baixada que ens van portar a Bagà a primera hora del matí.

l'equip al refugi de Cortals. (foto de Josep Massaguer)

En general una experiència enriquidora si més no, que personalment vaig gaudir força en diversos moments tan per la situació, com per la companyia, com pel paisatge, per l'ambient, pel repte en sí mateix...I que sobretot, a partir de la segona meitat, va ser força-molt dur, sobretot pel que fa al dolor a tot el tren inferior i al malestar general.

A destacar també els ànims i l'ajuda de les "supporters" (Elena, Núria i Mireia), que van ser a la sortida, al Niu de l'Àguila, a Prts d'Aguiló, a l'Estase i a l'arribada (vaya tute tb). També van anar molt bé els préstecs de material, ànims i consells que ens va donar el Lins. A destacar el que ens va dir segons abans de començar: "Encara que et sembli que no, sempre es pot una mica més".

PD: Si voleu podeu afegir detalls o no detalls. A veure si aconsguim fotos que alguna maca deu haver-hi. --> Edito (Lins): foto

Samarreta Cavalls de Vent... V.3.09

Bueno us havia de mostrar quines són les samarretes que portarem als Cavalls de vent, ja sigui com a corredor o com a acompanyants.

Ja estan fetes així que només queda que el David o el Carles les passin a buscar pel meu decathlon. En directe són molt guapes, així que també podem fer-ne més pels interessats.

PD: Albert això no és una competència al teu logo, seria com tenir Ubuntu però amb l'escriptori Gnome o KDE...

Editat (diD): Doncs ara mateix les samarretes estan en el meu poder i han quedat molt guais. Us he posat el logo en gran, una possible versió multicolor per fer-lo una mica més alegre (no, no és fantàstica), i la simulació de les samarretes amb la estampació en negre, que és com són en realitat. I a més un parell de fotos de qualitat péssima de la samarreta real.

Una gran samarreta

Una gran muntanya mereix una gran samarreta. Aquí us deixo el disseny definitiu del que serà la gran samarreta dels Talladits, perquè pugueu fardar allà on vulgueu. A més la propera estampació serà sobre samarreta de licra, super guapa.



Si us hi fixeu, el tipus de lletra intenta emular a les de les caixes de Toblerone, jeje.

ruta "quasi-ultra" per Montserrat

Reunió ultrafondista talladística a Montserrat per completar un exigent recorregut dissenyat pel dissenyador Did, gairebé al voltant del massís, amb sortida alegre a Can Massana i arribada semi-penosa al mateix lloc.

Congregats allà el Did i el Bosco com a prova prèvia als Cavalls del Vent, l'Alfred arrossegat una mica a contra cor i servidor (Lins) perquè sóc un adicte.


La ruta consta d'un numero de quilòmetres indefinit entre vint i pico i trenta pocs, però això si, amb precisió, de 1640 m de desnivell positiu.
Total plegat, més de 6 hores de patiment... excessiu per ser un diumenge tarda, on tots hauriem d'estar fent yoga per encarar bé la setmana... peeero... ja sabem que els convencionalismes no entren en aquest blog (almenys no els fem públics :)).

coronant el Montgròs

està clar qui va patir més per arribar al St Jeroni (jo)

just abans que ens enganxi la nit

Algú podria tenir la sensació de pensar: "oh, quins nois tan formosos i sans.. dediquen el que queda de cap de setmana a fer exercici en comunió amb la natura!"... Doncs bé... per celebrar el success, peregrinatge a un McDonalds a reequilibrar el % de TransFat del nostre cos... (si vostè és la mare de certa persona involucrada en aquesta història, no en faci cas, és gairebé tot mentida)


Salut!! ;)

Lins

ps: si algú vol, podeu editar l'entrada per afegir/rectificar el que calgui

Mini resum UTMB 09

Després d'un intent fallit el 2008 vaig decidir (Lins, per servir-vos) que em pendria uns any sabàtics d'UTMB, per recuperar-ne les ganes...

Tot i això, poc abans que tanquéssin les inscripcions vaig decidir que no suportaria un final d'agost a barcelona veient com sóc l'únic ultra-runner que s'ha quedat sense córrer per Cham i voltants...

l'Oscar Martí i servidora

Dijous tarda, recollida de dorsals, visita de la fira del corredor, passeig per saludar alguns catalans coneguts... sobretot l'Oscar, amb qui hem compartit moolts km's en les marxes de la copa catalana, i amb qui coincidim força en el ritme.

Ah, que no me n'oblidi, tot plegat regat amb la fantàstica companyia de l'Elena, que va aprofitar l'ocasió per fer un combo: veure'm patir en aquest món que li és estrany i visitar una mica Chamonix i voltants (la seva primera però no última vegada als alps :)).

Divendres tarda sortida... pensava que ja no m'emocionaria, però vaig tornar a tenir gallina de piel :)

A partir d'aquí ja tot va ser més dur. La llarga temporada que arrossegava es va deixar notar i em notava molt més cansat del normal en cada punt. Recordo aturar-me a cada punt conegut del recorregut i pensar: "mm, per aquí recordo anar més fresc que això".

foto de l'Oscar

a Courmayeur... només feia veure que dormia

A partir de la parada de Courmayeur el cansament es va fer molt més evident. Em va deixar ko, a punt de desmaiar-me al refugi Bertone, on vaig deixar anar a l'Oscar perque no hagués de carregar amb el meu cadàver.

Després de rumiar la meva retirada una bona estona (enmig ma mare em va dir per telèfon que no m'amoinés, que sempre milloro cap al final... no li vaig comentar que estava a punt de trucar a l'helicòpter de rescat...), vaig decidir morir amb les botes posades... que seguiria avançant fins que em quedés desmaiat per alguun racó o fins que em treguéssin per fora de control.

No va ser tan mala idea, perque vaig anar millorant el meu estat poc a poc (seempre a punt de defallir per desnutrició, com que no puc menjar normal... però això ja és habitual..).

Tanta va ser la millora, que vaig fer la pujada a la Tete auxs Vents, i el descens final a Cham corrent com un campió.

gairebé la recta final

En definitiva, finisher altra vegada... però aquest cop se m'ha fet més dur que la resta (que tampoc van ser cap passeig a colli flors...)... cosa que m'ha reafirmat en la meva idea de deixar passar un temps sense córrer aquí per tornar-hi amb uns ànims ben renovats.... però la recent introducció d'algun talladit en món de l'ultrarunning vol distorsionar els meus plans.... no se, ja ho veurem... sempre queda la opcio de fer d'utillero (he tingut la sort de rebre l'ajuda, en menor o major mesura segons la situació del Bosco, la família Saragossa, la meva família i de l'Elena, cosa que agraeixo eternament), i així almenys fer algo útil.

amb l'armilla de finisher (que no es veu gaire)

una abraçada nois!!

Lins

ps: si no diu el contrari, les fotos són de l'Elena

Segona entrega d'imatges

El dia 4 vam fer l'aproximació fins al refugi Carrel, sortint des de Cervínia. Al final del trajecte, passat el coll del Lleó apareixen les primeres cordes fixes que ajuden a superar algunes plaques i grimpades bastant verticals.


Sobretot la gran corda del dia és la que es troba just sota el refugi que remonta l'antiga xemeneia que es va esfondrar fa uns anys. A més aquí vam veure com un senyor queia avall quan es trobava uns tres o quatre metres amunt. I és que allà dalt els braços s'inflen que dóna gust. I si no mireu els del Bosco, amb tota la neu i aigua que regalimava per la corda i la paret, jeje.


El dia 5, dia de cim, evidentment és molt llarg i aquí podeu veure un parell de fotos dels trams finals abans de fer cim. La primera és abans d'arribar a l'enjambée, i la segona és una foto de les perfectes maniobres del Lins sobre l'escala Giordani, intentant no malmetre gaire els esglaons.



Finalment com ens ensenya el Bosco tampoc era tant alt com semblava, jeje.

Primeres imatges Cervino 2009

Després de moltes hores de grimpar, rapelar, escalar les cordes i cadenes i dormir a les parets del Cervino, vam poder celebrar la victòria.





Aquí podeu veure una foto de l'estat demacrat en el qual vam acabar resultat de la mescla explosiva de Sol i neu:

primeres reaccions

hola gent! us escric des de l'habitacio amb l'aire posat... o sigui que no patiu per mi :)

cursa durissima... quina calor, per deu!! (i amb aixo ja esta gairebe tot dit, jeje.... a no, i que llarga que es!!!.. hi ha trams en que et passes hores i hores corrent per la mateixa carretera recta... molt dur pel cap, i pels peus)

aixi rapidament, abans que algui de vosltres freak out, quan vaig arribar al final, de n it, s'acabava de declarar un incendi a la muntanya, i havien tancat la carretera q duia a meta, just en el punt del'estacio de control 6, a 131 milles.... i van decidir convertir-ho en final de cursa. Alla hi vaig arribar al cap de 42 h i pico, i em van donar medalla, samarreta, i el buckle commemoratiu dels que acaben en menys de 48hores (que no vaig poder demostrar, pero era obvi que l'aconseguia)

vem anar a l'hotel, i em vaig adormir vestit de corredor a sobre el cobrellit de seguida. Al mati, m'he llevat, i he vist a la web de la cursa que havien reobert el cami, i elfinal tornava a estar a135 milles, i que oferien als que havien acabat a 131, fer el tram que faltava, pero havent corregut el rellotge durant el proces.

aixi doncs hem anat a fer les milles que faltaven (he trigat una hora clavada), i hem fet un altre coples fotos d'arribada i tota la pesca... jo he passejat el meu buckle orgullos i per descomptat ningu ha dit q no elmereixes, es obvi que si.. per tant, soc finisher i tinc el buckle, pero l'unic es q sera mes llarg d'explicar quan algu em pregunti pel tema :)

i de fet el director, Chris Kostman m'ha agrait l'esforc de pujar per n omes aquest ultim tram.... que per cert, ben be s'ho valia, pq ell lloc es precios!

En definitiva, finisher a Badwater, que es com una competicio sobre a veure qui aguanta mes estona amb el cap dins del forn, pero que te un aire, una especie de glamour, que et fa entir especial quan hi ets, com un escollit.... com diu el seu slogan: Badwater. The challenge of the champions...... tu diras, amb una samarreta que diu aixo, et sents especial (encara que no ho siguis :))

calor maxima mundial... per cert, com a detall, quan el divesh i l'alicia, dos dels meus assistents (crew members) arribaven a Furnace creek, van fer ous ferrats a la carretera (i si, sels van menjar.. i no, no havien posat paper d'alumini a sota, directament a l'asfalt) ..... ou yeah!

salut!

Game on!!

acaba de caure un llamp a tocar de casa... he sortit abans i m'he mullat molt de genoll cap avall... fins i tot he notat un punt de fresqueta... però per a mi, cap problema!! :-D

Demà morning agafo el meu avió cap a California!

un Boeing de la Continental.. com el meu

Després de temps de rebuscar i rumiar, vaig aconseguir el meu vol cap a San Diego, previ pas per Newark, i sortint de BCN (sense passar per Madriz!)

Un cop allà, el meu amic Iso em recollirà i anirem tirant cap al Death Valley (en concret el poblet es diu Furnace Creek), on hi trobarem a l'Alicia i al Divesh, la resta de l'equip.

Diria que és el diumenge matí-migdia-tarda d'allà (-> veure: * Hora californiana) hi ha el meeting previ a la cursa, recollida de dorsals, veure els corredors famosos, flipar amb lo entrenat que ve el personal, constatar que sóc el que té la pell més blanca a l'oest del mississipi...

i Dilluns matí, a les 6:00 d'allà (*), donen la sortida al grup de corredors catetos (jo), dues hores més tard als normalets, i dues hores més tard als pros.

tot plegat, fins i tot a la reunió prèvia del diumenge, en teoria amb un seguiment live a la web:

http://www.badwater.com/2009web

hi haurà un video live, i piulades de twiter en teoria força constants, així com els temps de pas dels corredors pels controls i tota la pesca.... en teoria, un bon seguiment... però suposo que importaran més els pros, però ei, ja és algo :)

Servidor, Carles Conill, dorsal 64, i l'altre català, el Xesc Terés, dorsal 58

La meva arribada, entre 45 i 60 hores després de sortir... si no teniu res important a fer durant aquelles estones, passeu a xafardejar i a enviar-me forces mentalment.

fins aviat!!!! :)

* Hora de Califòrnia: allà van 9 hores més tard ( el Sol surt 9 hores més tard), o el que és el mateix, quan a Califòrnia són les 12:00 (migdia), a Catalunya són les 21:00 (nou del vespre).

au revoire! (ai, no..)

Cresta dels Besiberris

El cap de setmana passat vam fer la cresta dels Besiberris en la modalitat preferida del Lins, en "single push", que forçosament ha de ser la modalitat que més li agrada a l'Alfred "ultralight". Tot i així encara haugés pogut ser més ultralight, ja que alguns vam carregar plumón, i també vam carregar dues cordes, de les quals només en vam utilitzar una per fer els dos ràpels de rigor. O sigui que sortim el dissabte a les 4 i pico de la matinada de Barcelona, amb la intenció de ventilar-ho tot el mateix dissabte.

Horari aproximat
4:30 - Sortim de BCN
8:30 - Arribem a Cavallers
9:00 - Ens posem a caminar
13:30 - Arribem al peu del Besiberri nord
14:00 - Comencem la cresta pujant el Besiberri nord
18:30 - Arribem al Besiberri sud
19:00 - Comencem a baixar després de fer una bacaina
23:00 - Arribem al cotxe al pàrquing de Cavallers

El diumenge ens vam poder llevar molt, molt tard gràcies a la gentilesa de la família Ferrer, just per veure el último superviviente, que al costat del que vam fer nosaltres... (ejem)

I aquí van algunes de les fotos que vam fer a la cresta...